Amb la mort de Franco, el procés de democratització del règim dictatorial va ser forçat des de baix per una multitud de lluites socials. Una d’aquestes mobilitzacions la va protagonitzar la COPEL, un moviment que volia posar fi al règim penitenciari de la dictadura. Després de 40 anys, un grup d’antics membres de la COPEL (Coordinadora de presos en lluita) decideixen trencar el silenci per explicar la lluita que va iniciar aquest col·lectiu de presos comuns -o socials, com s’autoanomenen ells- perquè no van ser inclosos a la Amnistia del 1977. Un exercici de memòria històrica que posa contra les cordes la transició política espanyola.
Al final del franquisme hi havia més de 14.000 presos entre socials i polítics. Després de la mort de Franco i malgrat la promulgació de tres amnisties i un indult molt limitat, van seguir empresonats més de 8.000 presos socials. Molts havien estat condemnats per la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, una llei que penalitzava conductes que la dictadura considerava antisocials, com ara l’ús de drogues i l’homosexualitat. Una llei destinada a condemnar la pobresa i lexclusió social. Davant l’omissió de la causa en les mesures d’amnistia, els presos socials es van organitzar per reclamar la llibertat i un canvi radical del sistema penitenciari. A l’agost del 76 a la presó de Carabanchel es llancen unes octavetes des de les galeries al pati, els presos les llegeixen i es neguen a formar. La policia carrega. Els interns trenquen el sostre de la 4a planta i surten al terrat on tothom els pot veure. És la primera vegada a Espanya a veure’s una reivindicació de presos socials. El desembre d’aquell any es va crear la COPEL, amb una estructura organitzativa solidària i horitzontal. Reivindiquen unes condicions dignes i creuen que no hi ha presos comuns ni polítics, que tots els presos són conseqüència d’una societat injusta. Els partits polítics que han pactat la transició, més interessats a assolir quotes de poder, que en els drets dels presos comuns, es desmarquem. Només els recolza el moviment llibertari, especialment la CNT. És una lluita aferrissada, que dura tres anys fins a la dissolució del moviment el 1979, en certa mesura desactivat per les drogues dures que entren a les presons amb la complicitat dels funcionaris. Els motins se succeeixen, a banda d’aquests les úniques armes de què disposen els presos són l’autolesió i les vagues de gana. La repressió és ferotge, cal recordar que aleshores més d’un terç dels funcionaris de presons eren militants de Forza Nueva. Els integrants de la COPEL són aïllats i apallissats. Agustín Rueda, militant anarquista dels “Grups Autònoms”, que es declara membre de la COPEL, mort a causa d’una brutal pallissa dels funcionaris.
Aquest documental, que no ha estat emès per TV, ni estrenat al cinema, ha estat realitzat durant 12 anys, amb uns mitjans de vegades precaris, per un grup d’exintegrants de la COPEL. A la presentació i el col·loqui posterior comptarem amb tres dels seus autors: l’exmilitant de la COPEL Daniel Pont, l’exmembre dels “Comitès de suport a COPEL” Fernando Alcatraz i la realitzadora Gemma Serrahima.

Fitxa tècnica

Títol: COPEL: Una historia de rebeldía y dignidad
Guió i direcció: Ex Presos socials COPEL
Assessorament i Coordinació: Fernando Alcatraz i Gemma Serrahima
Edició i Muntatge: Pablo Gil amb la col·laboració de Bernat Granados
Postproducció: Metromuster
Disseny gràfic: Pau Fabregat
Idioma: Castellà
Any: 2017
Durada: 84’

Tràiler