Probablement, Joaquin Jordà ha estat el referent més important del documentalisme català dels darrers 50 anys. Quan va morir preparava un projecte sobre la irrupció de l’heroïna a la Barcelona de finals dels 70: Morir de dia. Dos dels seus col·laboradors Sergi Dies i Laia Manresa van decidir acabar-ho. Hom pot estar més o menys d’acord amb el punt de vista dels autors, però no hi ha dubte que ens trobem davant d’un documental importat sobre un tema massa cops silenciat.
Quan es parla de la contracultura catalana de finals dels anys 70 i principis dels 80, hi ha un espai en blanc que pocs se senten disposats a emplenar: el de l’arribada a l’Estat espanyol de l’heroïna, i les conseqüències que va tenir per a aquells que es van llançar a viure a fons la seva experiència a l’empara de la prometedora llibertat dels primers anys de transició. Sergi Dies i Laia Manresa completin aquest espai en blanc a Morir de dia, a través de la història de quatre desapareguts en combat: Pau Maragall, Mercè Pastor, Pep Sales i Juanjo Voltas. Amb imatges d’arxiu i la participació dels supervivents, Manresa i Dies duen a terme de manera eficaç un dels darrers projectes que a Joaquín Jordà va deixar al tinter abans de la seva mort: recordar els amics desapareguts i l’aire intens d’uns temps plens de possibilitats. Morir de dia, com el poema de Vicent Aleixandre que li dona títol, parla dels qui van morir a la vora de la lucidesa.

Fitxa tècnica

Títol: Morir de dia
Direcció: Laia Manresa i Sergi Dies
Guió: Laia Manresa
Producció: Marta Andreu i Daria Esteva
Director de fotografia: Carles Gusi
Música: Dani Fontodrona i Ricard Casals
Muntatge: Sergi Dies
Any: 2010

Tràiler